Francesc Mestre

Galerista i publicista. Ha dirigit diverses galeries d'art com la Sala Adrià o la galeria René Metras i, desde 2001, la galeria Francesc Mestre Art. Fou marxant de Guinovart, Ràfols Casamada, Erwin Bechtold, Artigau o Serra de Rivera, entre d'altres.

ENEMICS DE L’ART (2): LES SUBHASTES II

ENEMICS DE L’ART (2): LES SUBHASTES II

“Júreme que no” Manuel Summers

He intentat documentar-me respecte a la primera sala de subhastes que vaig conèixer a Barcelona i, tot i que no m’hi he esforçat gaire, m’ha sorprès veure que si clico a Google: “subastas gobero” obtinc per resposta: “volies dir subastas gobierno” i em dona informació d’aquest paradís dels “subasteros”. Si introdueixo “gobero” em remet a unes importants excavacions al desert del Teneré.

Com que no pretenc fer uns escrits d’historiografia ni d’erudició, em limitaré a dir allò que la meva memòria, tan extensa en coses del passat com breu en coses properes, em permet evocar. Jo sabia de l’existència de cases de subhastes en els anys 50 i 60, ja que de tant en tant, algú mostrava obres de Casas, Rusiñol, Cusachs, Anglada Camarasa… d’una evident falsedat, que procedien de subhastes de postguerra.

La primera sala seriosa que vaig conèixer realment va ser la Sala Gobero. El nom es devia a què els propietaris eren Carmen GOdia, Pere BEdós i em sembla que el RO, que conformava el tercet, corresponia a Leopoldo ROdés.

A principis dels anys setanta la seva activitat, en quant a l’art, excloïa explícitament l’obra d’artitstes encara vius, ja que no es volia perjudicar la tasca de les galeries professionals ni la imatge dels mateixos artistes oferint obres a la baixa.

Va haver-hi un dia però, que es va anunciar a bombo i platerets que anaven a trencar aquesta norma; l’acte es va revestir d’un to de solemnitat, ja que va presentar-se com una activitat excepcional. Va començar amb una breu conferència, que va pronunciar l’aleshores crític d’art, col·leccionista, jutge, amic i, posteriorment senador i magistrat Cesáreo Rodríguez Aguilera. La seva dissertació va ser breu i volia animar a la burgesia a protegir l’art, comprant-lo, defensant-lo i estimulant la pèrdua de la por respecte a les innovacions.

Pensem que en aquells anys encara hi havia un públic selecte que deia, sense cap acomplexament, que Picasso, Miró, Tàpies… eren uns farsants que vivien d’enganyar a gent que no era tan intel·ligent com ells i, si no ho deien de Klee, Kandinsky, Mondrian o Brancusi per exemple, era perquè no els coneixien

Aquesta va ser, en el meu record, una experiència del món de les subhastes feta amb una certa dignitat. Em sembla que cal recuperar aquesta dignitat fent que hi hagi un retorn a la preocupació per l’ètica, que les obres s’ofereixin de manera ben documentada i respectuosa, que el que s’oferti sigui autèntic i es facin valoracions lògiques.

Però, per damunt de tot, cal que les institucions públiques, les quals diuen que no disposen de recursos per recolzar el món de l’art, almenys ajudin a combatre el seus enemics.

Francesc Mestre Bas

Barcelona, novembre 2018

Contacta’ns

Vols rebre els articles directament al teu correu? Més informació sobre algun tema? Estàs interessat/da en adquirir obres.
No dubtis en preguntar-nos el que vulguis, estarem encantats d’atendre’t.