Francesc Mestre

Galerista i publicista. Ha dirigit diverses galeries d'art com la Sala Adrià o la galeria René Metras i, desde 2001, la galeria Francesc Mestre Art. Fou marxant de Guinovart, Ràfols Casamada, Erwin Bechtold, Artigau o Serra de Rivera, entre d'altres.

ENEMICS DE L’ART (4): LA POR

ENEMICS DE L’ART (4): LA POR

Seguros Europade José Luís Martín

Sovint em trobo amb persones a les que els agrada l’art i fins al punt de comprar-ne, però que quan hi parles, senten la necessitat d’aclarir: “jo compro el que m’agrada, però no hi entenc”. I dic que crida l’atenció, perquè aquestes mateixes persones et recomanen un disc, un llibre, una pel·lícula o un restaurant sense haver d’afegir que no són musicòlegs, ni crítics literaris, ni cinèfils, ni gurmets. Per què, doncs, han de fer aquest aclariment quan parlen d’art?

Crec que cadascun dels estaments: artistes, crítics, galeristes i museus, que formem el món de l’art, ens ho hem de preguntar ja que cada un de nosaltres en tenim alguna responsabilitat.

Jo pertanyo a una de les primeres generacions la qual, als catorze anys, havia d’escollir entre ciències o lletres i, als que vam escollir la segona opció ens acompanyava un vague sentiment d’endinsar-nos en un terreny més eteri, en el que tot és més opinable. Només cal veure, per exemple, les maneres oposades de la interpretació de la història en matèries com Espanya/Amèrica o Catalunya/Espanya per citar dos exemples.

Aquesta circumstància és un terreny abonat a l’elucubració i, per tant, propici per allò que popularment en diem “menjar-se el tarro” i, lamentablement, és molt freqüent la utilització d’un argot pedant, com si es sentís la necessitat de transmetre que per opinar d’art cal tenir, al menys, un màster de la Rey Juan Carlos.

A nosaltres, destinataris de l’art no ens ha de fer por, ni ens ha d’incitar a la prudència. Hi ha diferents raons per les quals ens mostrem reticents a manifestar el que pensem. Intentaré posar-ne de manifest algunes:

“com pot ser que valgui aquest preu?”. Els mitjans informatius, quan parlen d’art és per informar de falsificacions o de preus rècord. L’antídot per la primera part, és tractar amb professionals reconeguts i defugir les “gangues”. Per la segona part, és un pensament d’Antonio Machado que molts ja m’heu sentit repetir: Todo necio confunde valor y precio.

“no entenc aquesta obra”. L’art no és per entendre, sino per sentir. No hem de desxifrar-lo com si fos un jeroglífic. Quan mirem una exposició o un museu, no cal que ens entretinguem en allò que no ens interessa, sino que gaudim del que ens atrau per la seva bellesa o per la inquietud que ens genera. Si dediquem molta estona a la contemplació d’una obra d’art, és justament pel que no entenem, però ens commou o ens inquieta.

“els títols”. Hi ha artistes que no en posen, de vegades es prenen la molèstia d’especificar “sense títol” però sovint trobem títols com ara: “Digues-me que el vent s’enamora del mar” i d’altres per l’estil de poesia barata que pretén ser profunda i reflexiva. Fins i tot, hi ha la moda de posar títols així de rimbombants i gratuïts a les exposicions.

No són els nostres coneixements d’anatomia els que ens fan atractiva una persona, ni ens cal haver estudiat història de l’art per gaudir de la visió d’una pintura, escultura, dibuix o gravat. No tinguem por de manifestar les nostres opinions. Si ho fem amb respecte, ningú trobarà que fem el ridícul, excepte els “talibans” de la seva veritat.

Francesc Mestre Bas

Barcelona, març 2019

Contacta’ns

Vols rebre els articles directament al teu correu? Més informació sobre algun tema? Estàs interessat/da en adquirir obres.
No dubtis en preguntar-nos el que vulguis, estarem encantats d’atendre’t.