Francesc Mestre

Galerista i publicista. Ha dirigit diverses galeries d'art com la Sala Adrià o la galeria René Metras i, desde 2001, la galeria Francesc Mestre Art. Fou marxant de Guinovart, Ràfols Casamada, Erwin Bechtold, Artigau o Serra de Rivera, entre d'altres.

GRAVATS II

GRAVATS II

Composiciód’Àngel Ferrant

Amb aquest text, pretenc esvair els dubtes que es solen presentar respecte a la valoració de les edicions d’obra gràfica. Heus aquí els més freqüents:

Numeració: es va començar a especificar a finals del segle XIX per indicar el número d’exemplar d’una tirada total, separats els dos conceptes amb una barra (/). La limitació de l’edició era deguda al fet s’entenia que la pressió a què es sotmetia la planxa donava per un nombre escàs de gravats (se solia acceptar que fossin setanta-cinc). Avui, però, s’aceren les planxes i les edicions podrien ser molt més llargues tot i que s’admet com a normal una tirada de cent impressions.

P.A o E.A: Prova d’artista o epreuve d’artiste. En origen, a l’artista, l’editor li pagava la planxa o la pedra i, a més, li donava un 10% extra de la tirada, que ell podia vendre o regalar. Actualment els editors ho incorporen a l’edició sense que tingui cap més sentit que el de ser una excusa per vendre més exemplars.ot i que s’admet com a normal una tirada de cent impressions.

HC: Hors comerce. Es tractava d’emmarcar 4 exemplars, també extres per tal de poder mostrar l’obra. Quan s’hagués esgotat la venda, en quedava un per l’editor, un per l’artista, un per l’estampador i un darrer per alguna institució, juntament amb la planxa ratllada i una darrera impressió amb aquest ratllat. Avui dia és un subterfugi per ampliar les possibilitats de venda.

Prova d’estat: mentre el gravador va treballant la planxa, necessita anar veient-ne els resultats i, per tant fa impressions que reben aquesta denominació. Poden haver-n’hi diverses i s’acostuma a indicar: prova d’estat o el número de l’estat que és, de vegades es fa una tirada numerada d’alguna d’elles.

Remarques: és freqüent que, entre diferents estats, el gravador faci al marge del gravat, algun dibuix per veure si la intensitat de la cremada és la que ell volia.

BAT: Bon a tirer. L’artista ja dona per bo el treball i per tant ja es pot realitzar l’edició. És habitual que el paper del BAT sigui diferent del de l’edició definitiva, així com també les mides. Sol passar que hi hagi alguna darrera indicació al marge. Molts col·leccionistes aprecien especialment aquests exemplars, ja que són els que han merescut més atenció per part de l’artista.

Paper: és un element important en la estampació de la planxa. De vegades les edicions es fan de manera que uns exemplars s’imprimeixen en un paper més apreciat (per exemple paper japó o paper xina) i es solen numerar en xifres romanes, mentre que es fa una edició més assequible sobre papers, també de gran qualitat però de menys preu (Arches, Guarro…)

Marges: la norma general és la de deixar uns marges iguals per la part superior i pels dos laterals i més gran per la base, que és on s’acostuma a escriure a la banda esquerra la numeració i a la dreta la signatura de l’artista. Les anotacions es fan gairebé sempre a llapis. De vegades, s’imprimeix sense deixar cap marge i, en aquest cas, tant la numeració com la signatura estan incloses en la imatge o bé al dors.

Francesc Mestre Bas

Barcelona, desembre 2019

Contacta’ns

Vols rebre els articles directament al teu correu? Més informació sobre algun tema? Estàs interessat/da en adquirir obres.
No dubtis en preguntar-nos el que vulguis, estarem encantats d’atendre’t.