Francesc Mestre

Galerista i publicista. Ha dirigit diverses galeries d'art com la Sala Adrià o la galeria René Metras i, desde 2001, la galeria Francesc Mestre Art. Fou marxant de Guinovart, Ràfols Casamada, Erwin Bechtold, Artigau o Serra de Rivera, entre d'altres.

GRAVATS III

GRAVATS III

“Figures davant el mar” pochoir de Joan Miró. Executat expressament per a “D’ací i d’allà” núm.
Extraordinari de Nadal dedicat a l’art del s.XX. 1934.

Al monotip i el pochoir hi dedico un escrit específic no perquè es tractin de tècniques que tinguin un interès molt especial sinó perquè els monotips han estat importants per part d’alguns artistes nascuts a la dècada dels anys vint del segle passat i els “pochoirs” van ser usats per artistes de les avantguardes històriques.

El monotip és la tècnica que permet fer obres úniques per mitjà de les eines destinades a la realització d’obres calcogràfiques, és a dir dels tòrculs.

Hi ha dues maneres de fer-ho: una d’elles va ser utilitzada especialment per Modest Cuixart i Antoni Tàpies quan van anar a aprendre a gravar al taller d’Enric Tormo.

Consisteix a afegir color, habitualment tintes a la part llisa de la planxa, partint d’un aiguafort. Quan s’imprimeix, l’aiguafort es veu enriquit amb el color. Podríem definir aquesta tècnica com “aiguafort monotipat” però el cert és que la impressió resultant és única i irrepetible.

L’altre sistema consisteix a fer una pintura, habitualment a l’oli, damunt d’una superfície plana, que pot ser fins i tot un metacrilat. Quan s’estampa amb el tòrcul, el paper s’impregna del color i el resultat és també una obra única. Aquesta tècnica la van usar habitualment, entre d’altres, Maria Girona i Francesc Todó. Sempre se sol indicar al marge inferior i a l’esquerra monotip, prova única o bé 1/1 i a la dreta la signatura.

El “pochoir” és un sistema d’impressió molt primari i elemental, qualitats que no treuen interès a aquest procediment. Es basa a construir trepes, de manera que en passar la tinta amb corró quedi delimitat l’espai de la taca. Cada color requereix una trepa diferent i, en ser un sistema tan manual, és pràcticament impossible que dos exemplars siguin idèntics. No permet matisos sinó tintes planes.

Ho han usat molts artistes, però em vull referir especialment a Joan Miró, de qui és molt conegut el famós “Aidez l’Espagne” que va crear en plena guerra civil, i els que va incloure al número extraordinari de la revista “D’ací i d’allà” de 1934.

Aquestes tècniques i les que comentava en els anteriors escrits, són eines que tenen a la seva disposició els artistes. Unes són més difícils o més complicades que altres, però això no és important. Allò que sí que interessa és el resultat i el món del gravat ens demostra també que amb qualsevol de les tècniques es pot fer una obra mestra i que aquesta pot ser petita o gran, pot ser litografia, serigrafia, aiguafort, aiguatinta, “pochoir”, mezzotinta, punta seca, burí, linòleum, carborúndum o la que sigui i, a més, té la gràcia afegida que el plaer de gaudir d’una obra pot ser compartit per diverses persones en moments i llocs diferents.

Francesc Mestre Bas

Barcelona, gener 2020

Contacta’ns

Vols rebre els articles directament al teu correu? Més informació sobre algun tema? Estàs interessat/da en adquirir obres.
No dubtis en preguntar-nos el que vulguis, estarem encantats d’atendre’t.